Archivos por Etiqueta: maresme

Arc

Segons el molt recomanable web Pobles de Catalunya, els primers documents que fan referència al castell de Palafolls daten del 1035, quan pertanyia a la família Humbert de Sesagudes, propietària també del castell de Montpalau, a Pineda de Mar. Durant els set segles següents va anar canviant d’amos fins que el 1880, ja abandonat, l’Estat en va assumir la propietat.

Escales

El castell es troba al cim d’un turó de 188 metres d’alçada i ofereix una panoràmica privilegiada de la zona, amb vistes magnífiques del Montnegre, el delta de la Tordera, Palafolls, Malgrat i Blanes. Tot i que no és estrany trobar-hi gent els caps de setmana, de dilluns a divendres és un lloc solitari. I com podeu imaginar, després de la posta de sol no hi ha mai ningú, cosa que agraeixo: no sé que hauria pensat qualsevol que m’hagués vist corrent d’un lloc a un altre il•luminant les parets amb una llanterna de coloraines.

Paret II

Hi ha una llegenda que diu que entre les restes del castell de Palafolls s’amaga un tresor molt valuós, entre les peces del qual destaca especialment un burro esculpit en or massís. Pel que es veu, aquest tresor només es pot treure del castell la nit de Nadal quan les campanes toquen les dotze. I cal fer-ho ben ràpid: si no surts de la muralla abans de l’última campanada, tots els objectes de valor que hagis pogut arreplegar es convertiran en rocs.

Ermita

Ja sé que encara queden unes quantes setmanes per a les festes de Nadal, però les darreres nits he aprofitat la lluna plena per passejar entre les runes del castell i dur a terme la meva particular recerca del tresor. La intenció no era trobar el famós ase daurat sinó plantar la càmera i deixar que la llum lunar, els llunyans fanals de vapor de sodi del camí i una llanterna amb filtres de colors que duia a la butxaca tenyissin de diferents tonalitats les parets centenàries d’aquest indret tan particular. Leer más »

Terminantemente prohibido (II)

Ahir al vespre tenia la intenció de estrenar els filtres de color de gelatina que he fabricat per a la llanterna de LEDs amb una sessió al mas abandonat de Cal Vicari (també conegut com Cal Capità), al Parc Natural del Montnegre. Conduïnt per la carretera d’Hortsavinyà, però, vaig estar a punt d’atropellar un grup de cinc o sis senglars que travessaven tranquil·lament la via, més o menys a l’alçada del molí de Can Marquès. A més, quan vaig arribar a la masia m’esperava una sorpresa no gaire agradable: havien tancat l’accés amb cotxe a l’era. Com que no em feia gaire gràcia la idea d’haver de deixar el cotxe al Sot d’en Gómez i anar caminant gairebé a les fosques fins a la façana de Cal Vicari (amb el risc afegit de topar amb una família de senglars) vaig decidir buscar una localització alternativa.

Terminantemente prohibido (IV)

Buscant entre una llista de destinacions que havia introduït al GPS vaig trobar la Torre Montagut de Santa Susanna. Al cap d’uns 20 minuts gairebé ja hi havia arribat quan, just quan la carretera asfaltada de l’urbanització deixava pas a un camí de sorra, van aparèixer mitja dotzena de senglars més. En ma vida n’havia vist cap en aquesta zona i en qüestió d’una hora ja havia topat amb més de deu! La pregunta era òbvia: I ara què faig? Al final vaig tornar a la N-II i vaig agafar el Camí del Mig en direcció Blanes. A l’altura del Parc Francesc Macià de Malgrat em vaig adonar que a l’altra banda del carrer hi havia les ruïnes d’una construcció bastant antiga.

Terminantemente prohibido (I)

La inscripció, en una cal·ligrafia bastant curiosa, diu “Terminantemente prohibido tirar basuras y escombros”. He mirat al Google (l’única eina de cerca d’informació que tinc a mà ara mateix) i no he aconseguit trobar res sobre aquestes ruïnes. Si algun malgratenc llegeix aquestes línies i desitja il·lustrar-nos, li estaré molt agraït.

En castellano, aquí.

English text soon.

Quatre palmeres

Cuatro palmeras bailongas en la playa de Pineda, muy cerca del límite con el término municipal de Santa Susanna, hace cosa de un año. El frío se ha presentado de golpe y prácticamente sin avisar. En menos de dos semanas tendremos luna llena otra vez y preveo que prácticamente tendré que disfrazarme de esquimal y llevarme un termo bien cargadito de café para no morir congelado en la próxima tanda de salidas nocturnas, que tendrá como principales destinos un par de monasterios en ruinas. Permanezcan atentos, queridos lectores…

English text here.

Don Panini I

Desde hace un par de meses paso cada día por delante de este coche. Se encuentra en un polígono industrial en el que no es raro encontrar vehículos entraditos en años y olvidados por sus dueños. Las primeras veces que lo vi tenía una pinta estupenda, de hecho ni se me pasó por la cabeza que pudiera estar abandonado. A las pocas semanas, sin embargo, la ventanilla del copiloto ya estaba abierta y alguien había intentado forzar el capó y el maletero.

Don Panini II

Uno de mis contactos  en Flickr me hizo saber que se trataba de un Trabant, un modelo de bajo coste producido entre 1957 y 1991 en la extinta República Democrática Alemana y vendido con gran éxito en los países del antiguo bloque comunista del Este europeo. Como habréis imaginado, la caída del muro de Berlín marcó el fin de este pequeño utilitario, tecnológicamente obsoleto en el mercado de la Alemania unificada.

Don Panini III

La pregunta es obvia: ¿cómo terminó este vestigio automovílistico de la Guerra Fría abandonado en una oscura callejuela del Maresme? El coche lleva pintado sobre la carrocería el nombre de un restaurante de la zona, por lo que intuyo que el dueño lo compró en Alemania por cuatro duros y lo tuneó para promocionar su negocio de forma simpática y (sobretodo) llamativa. Y supongo que cuando el cacharro se convirtió en un engorro decidió deshacerse de él.

English text here.