Arqueología del estraperlo (y III)

Tras el sorprendente hallazgo escatológico decidimos volver sobre nuestros pasos para explorar más a fondo la planta baja antes de que empezara a anochecer, no sin antes realizar la clásica parada para inmortalizar el hueco de las escaleras. No disponíamos de espacio suficiente para plantar el trípode y tuvimos que confiar en nuestro propio pulso, que en mi caso no es de cirujano que digamos… Aunque a la vista del resultado, tampoco me fue tan mal.

Arqueología del estraperlo (II)

Pasaban pocos minutos de las siete de la tarde. Bajo un cielo encapotado, los coches aparecían y desaparecían a ambos extremos de la curva que la BV-6001 dibuja a su paso por la intersección del Molí Vell. En aquel momento, cargados con nuestros respectivos trípodes, cámaras y objetivos, Alargus y yo nos introdujimos en las entrañas del viejo hostal.

Arqueología del estraperlo (I)

La BV-6001 es una carretera comarcal al sur de la Costa Brava que une las poblaciones de Malgrat de Mar, Palafolls y Blanes. Más o menos a la mitad de su trazado, tras una curva con escasa visibilidad y junto a un cruce en el que se han producido innumerables accidentes de tráfico, se alza una fantasmagórica construcción de estética medieval: el Molí de la Pedrera, más conocido como Hostal Molí Vell.

Entre pedres centenàries (i II)

Segons el molt recomanable web Pobles de Catalunya, els primers documents que fan referència al castell de Palafolls daten del 1035, quan pertanyia a la família Humbert de Sesagudes, propietària també del castell de Montpalau, a Pineda de Mar. Durant els set segles següents va anar canviant d’amos fins que el 1880, ja abandonat, l’Estat en va assumir la propietat.

El castell es troba al cim d’un turó de 188 metres d’alçada i ofereix una panoràmica privilegiada de la zona, amb vistes magnífiques del Montnegre, el delta de la Tordera, Palafolls, Malgrat i Blanes. Tot i que no és estrany trobar-hi gent els caps de setmana, de dilluns a divendres és un lloc solitari. I com podeu imaginar, després de la posta de sol no hi ha mai ningú, cosa que agraeixo: no sé que hauria pensat qualsevol que m’hagués vist corrent d’un lloc a un altre il•luminant les parets amb una llanterna de coloraines.

Entre pedres centenàries (I)

Hi ha una llegenda que diu que entre les restes del castell de Palafolls s’amaga un tresor molt valuós, entre les peces del qual destaca especialment un burro esculpit en or massís. Pel que es veu, aquest tresor només es pot treure del castell la nit de Nadal quan les campanes toquen les dotze. I cal fer-ho ben ràpid: si no surts de la muralla abans de l’última campanada, tots els objectes de valor que hagis pogut arreplegar es convertiran en rocs.

Ja sé que encara queden unes quantes setmanes per a les festes de Nadal, però les darreres nits he aprofitat la lluna plena per passejar entre les runes del castell i dur a terme la meva particular recerca del tresor. La intenció no era trobar el famós ase daurat sinó plantar la càmera i deixar que la llum lunar, els llunyans fanals de vapor de sodi del camí i una llanterna amb filtres de colors que duia a la butxaca tenyissin de diferents tonalitats les parets centenàries d’aquest indret tan particular.